Entrevista a Jordi Via: “L’ESS és una part de la solució que permet avançar cap a un altre model socioeconòmic”

En Jordi Via Llop (Barcelona, 1954) és un referent en el món de l’Economia Social i Solidària. Activista i militant des de ben jove, va ser soci fundador d’Arç, president de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC), un dels impulsors de la Xarxa d’Economia Solidària (XES) i també del Grup ECOS.

En la seva trajectòria, ha conegut de primera mà la política institucional com a Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària de l’Ajuntament de Barcelona, nou òrgan creat el 2015 del qual va ser responsable fins el 2017.

Una trajectòria de 37 anys d’experiència cooperativista durant els quals també s’ha dedicat a teoritzar les economies alternatives, a través de dos llibres escrits amb altres referents del sector i incomptables conferències. A pocs dies de la seva jubilació, parlem amb ell sobre economia social i solidària, cooperativisme i reptes de futur.

Jordi, com encares la jubilació? Creus que trobaràs a faltar la feina?

Em jubilo de la feina del dia a dia professional de la cooperativa, però no en el sentit de deixar de fer coses i molt menys de deixar de fer coses en el món de l’ESS. La intenció és continuar d’alguna manera el que tinc començat, probablement escriure, acompanyar algun projecte, acompanyar alguna iniciativa de polítiques públiques en el món de l’ESS. Aquesta és la idea que tinc. Com sempre, entre allò que t’imagines i allò que acaba esdevenint sempre hi ha diferències, però no tinc la sensació de jubilar-me per anar a pescar (riu).

Ens agradaria repassar amb tu aquests 37 anys d’experiència cooperativa. A començaments dels 80, les organitzacions cooperatives reprenen la seva activitat després de la dictadura, l’any 1983 es promulga la llei de cooperatives de Catalunya, moment en què tu t’inicies en aquest món com a soci fundador d’Arç. Com era l’entorn cooperativista en aquella època i per què vas voler introduir-t’hi?

En realitat m’inicio en el món cooperativista abans. Mentre estudiava a la facultat d’econòmiques vaig fer alguns treballs sobre el decret de col·lectivitzacions en la guerra civil i també sobre les experiències econòmiques autogestionades israelianes, els kibutzs. Tot això em va anar prefigurant una consciència respecte al món de l’autogestió i del cooperativisme. A finals dels 70 vaig formar part d’una cooperativa que es deia Ahimsa, que vol dir ‘no violència’ en sànscrit, que era una cooperativa mixta camp-ciutat, diguem-ne. De fet, Arç neix de l’experiència prèvia d’aquesta cooperativa.

Nosaltres érem persones vinculades als moviments socials de l’època i en un moment determinat vam haver d’entendre que no n’hi havia prou amb la denúncia i la mobilització, sinó que havíem de construir proactivament el món que desitjàvem.

En el meu cas concret van confluir dues experiències: una política i una professional. La primera està associada al fracàs d’un projecte polític que es va dir Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, amb el qual volíem entrar al Parlament de Catalunya i va ser un fiasco absolut. Pel que fa a l’experiència professional, jo era analista d’organització en una gran companyia d’assegurances que era una de les màximes accionistes d’una central nuclear. Per les tardes em dedicava a l’activisme social, entre altres coses, a l’antinuclear! Això em provocava una fricció interna que s’accentuava quan fèiem reunions. Ens ajuntàvem en una sala petita potser 15 persones i pràcticament tothom fumava… des del punt de vista individual estàvem deixant-hi la salut perquè sortíem emmalaltits d’aquestes reunions.

Aquesta confluència de factors i la necessitat vital associada a gestionar les contradiccions ens va portar a un seguit de persones vinculades al moviment per a la pau, al moviment ecologista, a l’esquerra anti-autoritària d’alliberament nacional, etc. a plantejar-nos l’inici de la cooperativa Arç.

Has vist néixer i créixer Arç. Com ha evolucionat aquesta cooperativa d’assegurances ètiques i quin balanç en fas?

El balanç és positiu, molt positiu. Quan vam començar ni ens imaginàvem que arribaríem on hem arribat. Però el camí ha estat d’altíssima complexitat en molts sentits. Des d’un punt de vista estrictament econòmic-financer, des d’un punt de vista d’aprenentatges organitzatius de caràcter cooperatiu, d’aprenentatges en relació als elements relacionals que són igual o més determinants que els elements de caràcter econòmic financer. Ha estat un camí ple de dificultats amb un bon resultat.

A vegades, ara encara, si me’n vaig tard algun dia i apago els llums, miro els nostres espais de treball i recordo que les primeres taules ens les fèiem nosaltres a mà, compràvem taulells retallats, els hi posàvem unes juntes de fusta, compràvem uns calaixos d’armari i ens muntàvem les taules…

Vam començar com la immensa majoria de projectes cooperatius: absolutament descapitalitzats des del punt de vista de disponibilitat de diners. En aquell moment, si fèiem una assegurança de tot risc al mes, gairebé fèiem una festa! I ara estem fent pràcticament tot tipus d’assegurances i més de 4.000 pòlisses noves cada any. Hem esdevingut referents de la gestió d’assegurances en el món de l’economia solidària, en l’associatiu, en el vinculat al lleure socioeducatiu i en el de les energies renovables.

Arç és un projecte clarament consolidat des d’un punt de vista econòmic-financer i organitzatiu i també en relació a qüestions de fons, i això és motiu també de mota satisfacció. Hem estat una cooperativa important pel que fa a l’impuls de projectes d’intercooperació i pel que fa a l’elaboració del relat de l’economia transformadora.

Amb relació a construir teixit d’economia social i solidària i pel que fa al Grup ECOS, del qual vas ser un dels impulsors, per què vau pensar que era necessari crear una cooperativa de segon grau que aplegués un grup de cooperatives?

El Grup ECOS neix de la Comissió d’Intercooperació que vam posar en marxa dins de la Xarxa d’Economia Solidària (XES). En un moment determinat ens va semblar que seria important impulsar un grup empresarial cooperatiu d’empreses i entitats de la XES. Per què? D’una banda per fer visible que existia un àmbit de prestació de serveis que responia a criteris d’economia social i solidària en l’àmbit divers (assegurances, comunicació, consultoria, etc.) i que construïa una altra economia. I, d’altra banda, per contribuir a crear dinàmiques d’intercooperació entre les empreses i entitats que formessin part del grup ECOS.

El 14 d’abril del 2009, el Raimon Gassiot de Coop57 i jo mateix com a membres d’aquesta comissió d’intercooperació ens vam reunir i vam començar a formular els elements fundacionals del grup cooperatiu ECOS. Vam aprofitar que ja existia una cooperativa que es deia ECOS i que responia a un projecte d’intercooperació entre diferents cooperatives en el món editorial (L’Apòstrof, El Tinter i Ex-Libris) i vam modificar els estatuts d’aquesta cooperativa per tirar endavant la cooperativa de segon grau que ajuda a explicar l’existència del grup cooperatiu Ecos.

Sembla que el sector de l’ESS ha agafat embranzida: des de 2015 té el suport institucional, s’ha creat també una xarxa de municipis i les iniciatives que van sorgint tenen cada cop més ressò i més bona acollida entre la ciutadania. Podem dir que l’ESS ha esdevingut un referent per canviar el model socioeconòmic, si més no, per explorar noves vies. Quins creus que són els punts forts d’aquest potencial?

Hi ha potencials derivats d’una altra manera d’entendre l’economia i l’empresa. Insisteixo molt en el concepte d’empresa. Una de les dificultats que teníem quan vam començar el projecte d’Arç és que se’ns titllava, en terminologia de l’època, de petits burgesos radicalitzats que ens dedicàvem a fer empresa i economia. Hi ha una alienació, encara massa present des del meu punt de vista, dins els moviments socials respecte a tot allò que és econòmic.

La feina feta a les places del 15-M, on una quarantena de persones vinculades a la XES no vam parar de fer xerrades a diferents places de tot el país, va significar un punt d’inflexió respecte al reconeixement dels moviments socials pel que fa a l’economia social i solidària. Progressivament, des dels moviments socials s’està produint un increment de la consciència respecte a què convé treballar i consumir d’una manera diferent, utilitzar els diners d’una manera diferent i es va produint també un increment de consciència crítica en una part de la societat, no necessàriament la vinculada al món dels moviments socials més alternatius, sinó que depassa fins i tot els nuclis més militants.

Per a mi, els punts forts tenen a veure amb què l’ESS és una part de la solució que permet avançar cap a una altre model socioeconòmic. Bàsicament perquè situa la persona en el centre de la seva manera de concebre i de fer activitat econòmica. Si fem un diagnòstic crític, el model socioeconòmic hegemònic no pot continuar. Però existeix l’ESS que desplega la seva activitat d’una manera clarament compromesa amb la comunitat de la qual forma part, i ho fa sota criteris de responsabilitat social i ecològica.

Tot i així, has declarat en altres entrevistes que ets molt conscient que aquest model alternatiu encara té algunes febleses. Quines creus que són aquestes febleses i quins reptes té al davant l’ESS i, en concret, el cooperativisme?

Crec que el cooperativisme i, per extensió, el conjunt de l’ESS ha de seguir superant la idea que pel fet de ser empreses, hem de funcionar acríticament com a empreses convencionals. Tant des del punt de vista de model organitzatiu, com des del punt de vista de la nostra presència en el mercat. Penso que això és una dificultat important. Després podrem fer el que puguem, perquè a vegades la presència de les empreses cooperatives en la cadena de valor és molt, molt subsidiària.

Però conceptualment i en la pràctica, la millora de la viabilitat socioeconòmica passa perquè els valors que defineixen teòricament el cooperativisme esdevinguin valors practicats i aquí hi ha un camí a fer enorme. Per tant, una feblesa té a veure amb incorporar adequadament en la pràctica els valors que descriuen aquest tipus d’empresa. Simultàniament, trobem les febleses derivades de la cultura econòmica empresarial i organitzativa quan s’inicia un projecte de caràcter cooperatiu. Sovint, un conjunt de persones que tirem endavant un projecte cooperatiu arribem molt mediatitzats per lògiques de funcionament i de concepció que tenen un perfil molt convencional. Un tercer factor té a veure amb les insuficiències d’allò econòmic financer. Habitualment els projectes cooperatius neixen molt deficitaris pel que fa a la disponibilitat de capital econòmic financer.

I, per afegir un quart element, a la descripció del producte o servei que volem oferir hem de poder incorporar elements associats a la sostenibilitat social i ecològica. Per exemple, referit a la cooperativa Arç, ara ja fa més de 15 anys vam contribuir decisivament a conceptualitzar i impulsar tot allò que té a veure amb assegurança ètica i solidària, incorporant-hi elements de caràcter transformador, recuperant el sentit mutualista primigeni i original del món de les assegurances, introduint elements que facin visible que el món assegurador és una pota fonamental del sistema financer i que, per tant, s’hi associïn accions relacionades amb un ús diferent dels diners.

Aquests quatre grans blocs pel que fa a coses a fer des dels projectes de la mateixa ESS. D’altra banda, el sistema hegemònic accepta l’existència d’experiències cooperatives i d’economia solidària per pal·liar aspectes que el sistema no pot resoldre. És molt important que es reconegui l’ESS no solament com una experiència de caràcter pal·liatiu, sinó com una experiència de caràcter transformador i una experiència que crea llocs de treball i els manté en millors condicions, sobretot en moments de crisi, que no pas l’empresa convencional. Aquesta seria feina a fer des del món del Govern i de les institucions.

I concretament pel que fa al grup ECOS, quins són els desafiaments als quals hem de fer front?

Intentant resumir molt… L’existència del grup ECOS ha estat globalment positiva, però considero que ha de seguir avançant i millorant dinàmiques d’intercooperació. Tenim algunes experiències d’èxit i alguns fracassos. I dins d’aquests projectes d’intercooperació, sobretot els que estan relacionats amb el desenvolupament de gestió conjunta des d’un punt de vista administratiu, econòmic  financer i també de dinamització comercial de les cooperatives que formessin part d’això. Això descriu un camí a recórrer amb moltes possibilitats, però que no es podrà recórrer si les cooperatives del grup no entenen que això significa una implicació fonamentalment econòmica-financera molt important. El que no podem és imaginar-nos teòricament pràctiques d’intercooperació i que aquestes pràctiques d’intercooperació es puguin atendre només des d’una gestió voluntària, rotatòria i, com qui diu, no aportar econòmicament més que la quota bàsica de pertinença al grup. També crec que s’ha de seguir avançant en una gestió del grup, per dir-ho molt ràpid, més professional. El grup no és en si mateix un moviment social. Des del meu punt de vista, ha de guanyar perfil com a grup empresarial cooperatiu.

Tornem al concepte d’empresa…

Però sempre des de l’òptica del que és una empresa d’economia social i solidària. I crec que aquí hi ha camí a recórrer. De fet, en aquests moments, conec i em consta que s’està en un moment de reflexió al voltant d’aquests aspectes.

Jo tinc la sensació de déjà vu (riu), perquè he estat del 2009 al 2011 acompanyant tot el procés de debat i constitució del grup, i del 2011 fins a finals del 2013 com a coordinador del grup. Hi ha aspectes plantejats ja en aquells moments que segueixen apareixent com a problemàtics i com a aspectes a tractar i a resoldre. Segurament és inevitable, una altra cosa és que quan et toca viure-ho des del començament arriba un moment que se’m fa més difícil… se’m fa pesat directament, ara utilitzaria un llenguatge políticament poc correcte: estic fins al capdamunt! (riu).

Segurament és inevitable per dues raons bàsiques: perquè hi ha una rotació de gent dins de cadascuna de les empreses i entitats que formen part del grup, i això vol dir nous aprenentatges, i per la incorporació de nous projectes, ja que vam començar 10 cooperatives i ara en som 18. Hi ha una necessitat d’anar actualitzant percepcions i pertinences.

Per últim, Jordi, què li diries a algú que vol endinsar-se avui en el món de l’economia social i solidària?

L’ESS prefigura un camí tant estimulant com ple de dificultats. Però és una oportunitat en el sentit de facilitació, de sentir-te com a persona dins d’un projecte que et permeti no només un modus vivendi, sinó també desenvolupar un projecte de vida. L’ESS agafa tota la seva dimensió quan, des d’un punt de vista individual, esdevé opció de vida. Imagina’t!

De debò, això no és un compte de fades, no és oli en un llum, però és que la vida és controvèrsia, la vida és gestió i vivència de la discrepància, és entomar reptes i des d’aquest entomar reptes anar-te fent com a persona, no? Jo no soc el mateix dels meus 23 o 24 anys, quan vaig començar a implicar-me. Tinc un munt d’inquietuds que prefiguren un fil conductor, però jo m’he fet com a persona fent cooperativisme, creient-m’ho…

Sempre és un procés de interrelació. El sol fet, per exemple, de quan tens un problema, entendre que el primer que has de fer és considerar què hem aportat nosaltres perquè existeixi aquest problema, en lloc de pensar que els problemes només tenen a veure amb allò que està fora de nosaltres. Només això, que es diu tan ràpid i tan fàcil, ja és un salt quàntic. I s’aconsegueix.

També, en entorns d’experiències col·lectives, en aquest fer en comú, el conflicte apareix sovint a partir de les relacions. Quan estàs aïllat tens menys conflictes, cosa que no vol dir que siguis més feliç…

Conceptualment, el sistema ens individualitza en el pitjor dels sentits; ens isola, perquè així esdevenim peces més o menys manipulables. Allò que teòricament és més fàcil perquè ens encasella, i mentre et mous dins d’allò que ens han encasellat vas fent, des d’un punt de vista de vida realment viscuda i construïda és molt pobre.

Isolament més consumisme, com a vàlvula d’escapament, són dues peces claus de l’alienació. El món de l’ESS no és món fàcil. És nedar contra corrent i requereix d’un esforç i d’un afinament d’intel·ligència enorme. El que passa és que quan hi ets, quan ho has tastat, sobretot la gent que ha viscut experiències empresarials convencionals, dius: jo no torno de cap de les maneres a l’empresa convencional, perquè allò no és vida, allò és una altra cosa.